Els primers testimonis coneguts sobre la presència humana en el terme municipal d’Alcoi, es remunten al paleolític mitjà, fa uns 60.000 anys. Els caçadors neandertals es van instal.lar en coves i abrics de la zona. El jaciment del Salt és un dels millors documentats, gràcies als treballs arqueològics de les últimes dècades. Les dades obtingudes a partir de l’estudi dels instruments tallats de sílex, de les restes de fauna (cérvols, cabres, cavalls) i d’altres restes que evidencien la presència humana, suggereixen que aquest va ser un campament temporal revisitat per aquests grups durant milers d’ anys.

Al final de les glaciacions quaternàries, que en les regions mediterrànies no va tenir el rigor d’altres latituds més septentrionals, coincident amb el període epipaleolític comença la introducció de l’agricultura primitiva. A l’àrea mediterrània es reconeixen dos grans tecnocomplejos culturals, el microlaminar i el complex geomètric present en els seus moments finals en l’abric de la Falguera.

En les proximitats de la Sarga hi ha uns abrics amb pintures rupestres prehistòriques en què s’observen escenes de caça, collita, a més de motius figuratius de l’anomenat Art Llevantí (10.000-6.500 anys abans del present) i esquemàtics, del conegut amb el nom de art esquemàtic i la seva variant local Art Macroesquemàtic que completen la seqüència pictòrica postpaleolítica del mediterrani peninsular (10000-1500 aC).Altres restes d’època neolítica i de l’Edat dels Metalls, testifiquen l’ocupació prehistòrica del terme municipal.

Cap al 3000-2500 a. C. es desenvolupa el període eneolític. En aquest moment, les coves deixen de ser els llocs d’ocupació principal per donar pas a la generalització de l’hàbitat en les planes. Les coves presenten ocupacions més breus i són utilitzades en molts casos com corrals i altres com a llocs d’enterrament col.lectiu durant el tercer mil.lenni. Entre aquests destaquen les de les Llometes i la cova de la pastora.

Pel que fa a l’ocupació del territori, s’estableixen poblats fortificats als cims de les muntanyes, com: la Mola alta de Serelles, el Més del Corral, el Més de Menent, i el Puig, que van desenvolupar economies cerealistes evidenciades per l’abundància de dents de sílex i molins de mà.

En els inicis del primer mil.lenni, durant el periode de bronze final, van arribar a aquestes terres diverses influències foranes, com els camps d’urnes en primer lloc i les cultures mediterrànies després, que van produir transformacions en el substrat indígena, com la incineració de cadàvers, l’aparició del ferro, el torn ceràmic i la diversificació de la població que donaria lloc al desenvolupament de la cultura ibèrica. La cultura ibèrica és el resultat del desenvolupament social de les comunitats del bronze final, sobre les quals actuen altres influències de cultures mediterrànies: fenícies, i gregues que van arribar a aquestes comarques des dels enclavaments comercials de la costa propera. Com a resultat d’aquests avenços, es van formar els diferents pobles que van constituir la cultura ibèrica, desenvolupada entre els segles VI-I a. C.

En aquest àmbit regional, els poblats ibèrics van constituir l’antiga regió de la Contestània, dins de les actuals comarques de la Foia d’Alcoi i el Comtat de Cocentaina. Els valuosos testimonis de l’arqueologia ibèrica que es conserven al Museu arqueològic d’Alcoi, proven la seva importància. Els ibers es van establir principalment en poblats fortificats d’altura, dominant el paisatge al seu voltant que principalment eren terres de cultiu. Entre aquests poblats cal esmentar: el Puig i la Serreta.

Durant l’època romana, aquestes comarques van ser un espai rutal de la perifèria de les principals ciutats, que se situaven a la costa, com: Dianium (Dénia) o Lucentum (Alacant), o pròximes a les vies de comunicació principals, com: Saetabis (Xàtiva).Aquest territori es va caracteritzar per alguns assentaments de caràcter rutal, les anomenades villae, que es van desenvolupar principalment entre els segles II i IV d.C. Entre aquestes viles destacala localitzada a l’Horta Major de la qual es coneix la seva necròpolis. En aquest cementiri van aparèixer inhumacions en tegulae en les quals, al costat del cos enterrat hi ha dipositats ceràmica i altres objectes de més valor com ornaments personals o un delicat got de vidre. Prova de la percepció d’aquestes comarques com a espai rural i poc colonitzat pels romans, poden ser les representacions de genis del bosc com l’aplic de bronze de Silenus. La presència de restes de la romanització, encara que escassos, van ser trobats en petits poblats denominats alqueries, els topònims persisteixen en l’actualitat (Uixola, Benissa, Polop, Barxell, etc.), Els quals depenien-entre els segles X i XIII-de la fortificació al Castellar.

El naixement del nucli urbà cristià es remunta a l’any 1256. Neix amb la construcció d’un castell (Alcàsser) situat a l’enclavament estratègic del naixement del riu Serpis, a la confluència dels rierols del Benissa i del Molinar, zona de la ciutat coneguda actualment com Algezares.

Va ser fruit de l’afany de colonitzar i assegurar la frontera meridional del Regne de València, després de la Reconquesta cristiana duta a terme per Jaume I d’Aragó.Inicialment, el 1238, Jaume I sotmet pacíficament, mitjançant tractats, els territoris àrabs de València, la seva horta i els de “més enllà del Xúquer” (mès en llà del Xúquer), entre els quals hi havia les terres de les Valls d’Alcoi i les Valls d’Alcalá, Zeta i Travadell.

No obstant això, no tots els senyors àrabs estaven d’acord amb aquest sotmetiment i cap a 1248-1258 s’inicia una primera revolta d’Al-Azraq, senyor de “la Vall d’Alcalà”, contra la dominació de Jaume I. Hi ha indicis d’una primera derrota d’aquest cabdill enfront de les hosts cristianes a la batalla de “Penya Cadiella”, probablement a la zona de la Serra de Benicadell, en l’actual divisòria de les Províncies d’Alacant i València, a uns 20 km de Alcoi. Pot ser que la destrucció de “El Castellar, castell o fortalesa àrab els deteriorats restes es troben en el límit oest de la ciutat d’Alcoi es produís també en aquestes dates.

A conseqüència d’aquestes primeres revoltes, el Rei Jaume I mana construir una sèrie de castells cristians en la llavors línia fronterera sud del seu Reyno de València, situats en enclavaments estratègics, que van donar lloc a poblacions noves, en les que estaven prohibides “les moreries “: Alcoi, Sax …

Les últimes revoltes del cabdill àrab Al-Azraq, al 1276, van ser finalment sotmeses (morint el mateix Al-Azraq quan es trobava assetjant Alcoi) i van determinar l’assentament definitiu del poder cristià sobre l’actual província d’Alacant.

En 1291 el rei Jaume II d’Aragó va fer donació de la vila a l’almirall Roger de Llúria, no tornant la vila al poder dels reis fins 1430. En aquest any, a conseqüència de la revolta del llavors senyor d’Alcoi, Federico d’Aragó, Comte de Lluna, la vila va passar a poder reial, i des de 1447 el rei Alfons el Magnànim li va confirmar el privilegi de tenir representació en les Corts valencianes.

Durant la Guerra de Successió (1705-1707) els alcoians van defensar la causa de l’Arxiduc Carles, per la qual cosa la vila va estar assetjada i va patir atacs, l’abolició de privilegis locals, multes, etc., Que minvar la seva població i riquesa. Anys més tard el propi rei Felip V li va concedir la supressió dels gravàmens i va concedir privilegis a la Reial Fàbrica de Draps d’Alcoi.

La ciutat va protagonitzar un important capítol de la seva història durant la Revolució Cantonal el 1873. L’alcalde republicà, Agustí Albors, anomenat Pelletes, va ordenar obrir foc sobre els obrers fabrils que es concentraven sota l’ajuntament durant una vaga. Aquests, enfurits, van assaltar l’edifici, matant a l’alcalde i mutilant el seu cadàver. Alcoi es va declarar independent i va ser governada per un Comitè de Salut Pública entre el 9 i el 13 de juliol, fins l’arribada de les tropes federals. Aquest episodi és conegut com Revolució del petroli (Revolució del Petroli).

Durant la Guerra Civil Espanyola la ciutat es va convertir en una plaça forta de l’anarcosindicalisme, sent seu de l’AIT.